El vel

El tema del vel és complicat, molt complicat. Malauradament, posicionar-se no és fàcil, ja que hi ha moltes coses al darrera.
Sovint, quan surt el tema la majoria de gent no tarda a dir que s’ha de prohibir, que si nosaltres estiguéssim al seu país ells ho ferien… Aquest posicionament és el més fàcil i si, el més racista.
Com a país desenvolupat, europeu i cosmopolita que som crec que com a mínim, hauríem de reflexionar una mica sobre el tema.
Espanya és un país on en teoria hi ha llibertat d’opinió i d’expressió, per tant, per què s’han de prohibir els símbols religiosos per tal de no ofendre a ningú? A veure, les coses clares, què hauran de fer els hospitals de monges, les escoles concertades...? Haver d’amagar el que sents és una tonteria. On volem anar a parar, què, per exemple el dia que guanyi el Barça, la gent no es podrà posar la samarreta perquè no ofengui als pericos i els merengues?
Com ja he dit, també hi ha el cas de les monges, que per mi s’ha de contemplar. Elles porten el cap cobert i a la vegada estan mostrant obertament un clar símbol religiós. Què hem de fer amb elles, que no puguin anar als llocs públics, que no puguin estudiar?
En els instituts sovint no es deixa que la gent porti el cap cobert amb gorres, barrets... per motius d’educació, de respecte al professor. Però crec que una gorra que et puguis posar un dia, que forma part d’un look, no té res a veure amb un vel, amb una creença, amb uns ideals i amb una cultura.
Aquestes nenes es comencen a posar el vel a partir del primer dia que els hi ve la regla, són molt petites i per tant, segurament no tenen les coses molt clares. Crec però, que se’ls hi ha de permetre poder tenir estudis encara que demostrin la seva creença, els seus ideals. Penso, que al llarg dels anys, segurament quan s’acostin a la majoria d’edat podran decidir de manera més raonada si prefereixen assemblar-se més a les noies espanyoles o bé a les seves mares, àvies...
De fet, portar vel només és un símbol de religió, si prohibim el vel, perquè no prohibim els collarets i els braçalets que porten consignes religioses però cristianes? Evidentment, això ja no ens agrada tant.

Ell era una persona especial. Era molt sociable, però a la vegada solitari. Necessitava el seu espai vital i estar sol. No tenia problema per relacionar-se amb la gent, més aviat al contrari, ara, sempre els altres havien de fer el primer pas. Ell podia estar tranquil·lament un mes sense dir res a ningú, i de cop, aparèixer. Sí, era especialista a donar senyals de vida quan la gent menys s’ho esperava.
Era una persona tranquil·la, disposada a escoltar, però que no li agradava parlar del seu interior. Li costava molt mostrar els seus sentiments, es pot dir que vivia dins d’una muralla molt difícil de travessar. Sovint negava els seus sentiments, negava que estava malament o preocupat quan ho estava.
Ell era una persona especial. Mentia sobre com estava. Mai podré saber si ho feia per no preocupar-me o per orgull propi.
La seva cara, encara que ell no ho reconegués, era un mirall del seu interior. Tot i que al principi em costava, només de mirar-lo endevinava com estava. Només de mirar-lo podia saber si aquell dia podríem riure o no.
Ell era una persona especial perquè em sabia escoltar durant hores i hores sense dir res, només amb una petita carícia sabia que estava allà. Ell era molt oportú.
Solia desfogar tota la seva energia negativa fent esport. Allà sortia el seu instint matador, tota la seva agressivitat i tota la seva ràbia. És per això que després, era una persona dolça, tranquil·la i amable.
Les vegades que ell havia vessat llàgrimes durant els últims quatre anys, es podrien comptar amb els dits d’una mà.
Ell era una persona especial. Ell era el meu amor.

Joc net

L’esport mou milions de persones. Hi ha gent que el practica, mentre que hi ha gent que només gaudeix mirant-lo, escoltant-lo, llegint-lo o vivint-lo des de la grada.
Les imatges esportives són realment molt boniques, ja siguin les fotografies o els vídeos acompanyats d’una bona música. Quan em refereixo a les imatges esportives estic parlant tant dels esportistes com de l’afició.
No cal dir que el futbol és l’esport rei, per tant, aquest text anirà dedicat a ell.
L’any 2010 serà un any especialment recordat a la història del futbol. Primer, perquè és any de Mundial i perquè per primer cop es fa al continent africà. A més, també, durant aquest any el Barça de Pep Guardiola ha aconseguit ser llegendari guanyant sis dels sis títols possibles i de manera inqüestionable. Durant la temporada 2009-2010 també ha aconseguit molt bons resultats, tot i que no tan espectaculars com els de la temporada anterior. Tot això ho ha fet mitjançant la marca Barça, la marca Masia o el Jogo Bonito.
El Real Madrid, en canvi, tot i fer una molt bona temporada, no ha assolit cap dels tres títols als quals optava. Florentino, com era d’esperar i de manera bastant il·lògica ha decidit prescindir de Pelegrini per fitxar a Mourinho.
Mourinho és un home polèmic, a qui li agraden les provocacions i no té problemes per practicar l’antifutbol o el joc brut. És indiscutible però, que Mou és un molt bon entrenador i que igual que l’Estrella Damm, "allà on va triomfa". La temporada 2010-2011 s’espera calenta i molt disputada entre ambdós equips.
El que ens hem de qüestionar però, és fins a quin punt són bones aquestes provocacions. Evidentment que donen molt joc a la premsa, però he començat dient que l’esport mou masses, i el futbol també. Els esdeveniments esportius aconsegueixen cada més share televisiu, més espai a Internet, més publicitat... L’adjectiu apropiat seria que cada vegada són més mediàtics. Per tant, és lògic pensar que qualsevol gest és comentat i pot donar la volta al món. Sí, en el futbol
és tan important un gol preciós, una falta bruta, una parada estel·lar, una pífia graciosa, una declaració provocativa... qualsevol imatge pot donar la volta al món i per tant, els protagonistes n’han de ser conscients.
El futbol és seguit per molts nens, nenes, joves... Estic d’acord amb que els protagonistes (jugadors, entrenadors, àrbitres...) no han de ser qui els han d’educar, però si que són un exemple a seguir per milions de fans.
A qualsevol amant del futbol l’enamora el bon joc, els gols, el "tiqui-taca". Per tant, si no es vol fer per esportivitat, per respecte al rival, per l’afició, que es faci per respecte al propi futbol. Deixem circular la pilota, evitem el joc brut i fem que el talent i la sort decideixin qui és el millor, qui es mereix alçar el títol. I recordem que una targeta groga ben ensenyada, encara que sigui al primer minut de la primera part, pot salvar les cames a un futbolista.

L'esforç

L’esforç va molt lligat a la disciplina, a la constància i a la motivació personal.
Esforçar-se per fer alguna cosa que t’agrada és relativament fàcil, i a més si per fer això n’obtens una recompensa. De fet, això és el que jo entenc com a feina: quan fer el que t’agrada és el teu ofici i la recompensa és la satisfacció d’allò que fas i perquè no dir-ho, la remuneració salarial a final de mes.
Esforçar-se per fer alguna cosa que no t’agrada ja és més difícil. De fet, té més mèrit. Tots ens hem trobat més d’una vegada davant dels apunts de l’assignatura que no ens agrada, però els hem de estudiar, ens hem d’aprendre un mínim si volem treure’ns de sobre aquella matèria. La diferència, però, està en les ganes amb què ho fem o amb l’objectiu que ens fixem.
Volem ser mediocres i anar a pel 5? Si és així, com a mínim hauríem de mirar el 60% de la matèria, perquè hem de pensar en la Llei de Murfi, i que per tant, sempre hi pot haver la pregunta que no sabem ni per on agafar-la. Si seguim amb aquesta teoria però, ens haurem d’esforçar amb aquest 60%, ja que si volem aprovar, haurem de saber-nos-ho perfectament.
Una altra opció és anar a per nota. Tothom sap quines són les seves possibilitats i quina és la seva capacitat, però fer les coses ben fetes no té preu. No tothom pot tenir un deu, però per molts obtenir un cinc i mig en una assignatura que li costa ja li és una gran satisfacció.
Després d’un gran esforç, la sensació que se n’obté és inexplicable. Sovint la gran frase és "ha valgut la pena gastar suor i llàgrimes". Sí, és així.
La suma de l’esforç, la disciplina, la constància i la il·lusió és efectiva en un 99% dels casos. Doncs, per què no provar-la?