Cada dia esperava que fossin les cinc de la tarda. A aquesta hora em venia a buscar el meu avi matern, l’avi David, a l’escola. L’última hora era mortal, em passava molt i molt a poc a poc, ja que no parava de mirar el rellotge com avançava segon a segon. Quan per fi sonava el timbre, posava els llibres, les llibretes, l’estoig i l’agenda a la maleta, sense gaire cura, em treia la bata verda de ratlles blanques amb poc més de cinc segons i la penjava en el meu penjador. Però cada dia, abans de marxar, em topava amb el mateix conflicte. El meu penjador estava desert i en canvi a terra hi havia un mar d’anoracs tenyits per les trepitjades. Quan per fi trobava el meu, que solia estar més marró que blau, deia adéu a la senyoreta Patrícia i baixava els escalons de tres en tres mentre sentia de fons "ves en compte Marta!!!". Quan per fi creuava la porta de secretaria, sempre veia el seu somriure al mig de la multitud. Suposo que no era com el de la resta de pares, mares i avis que esperaven als meus companys. Sabia que l’avi sempre era puntual i que sempre tenia temps per veure els meus progressos, per tant, abans d’anar-li a fer una abraçada sempre el delectava amb una exhibició d’alçada en els gronxadors, de com baixar de deu maneres diferents en el tobogan més alt o de com rodar a gran velocitat en el rodi-rodi. Un cop rebia l’aprovació i a la vegada admiració de l’avi hi anava corrent i m’hi llençava a sobre. Sempre s’amagava les mans al darrera i em feia escollir entre la dreta i l’esquerra, en una de els dues sempre s’hi amagava el meu berenar. A diferència de la majoria dels meus amics de la classe jo només anava a un extraescolar, la meva mare cada any m’hi apuntava, però l’avi i jo sempre fèiem alguna trampa per saltar-me’ls fins que aconseguíem guanyar la batalla i que la mama em donés de baixa.
Pujar el seu Nissan Patrol de color platejat era sinònim de felicitat. De camí cap a casa seva tots dos ens posàvem les ulleres de sol, baixàvem la finestra i jo era l’encarregada de posar "play" a la música. Amb l’avi sempre escoltàvem el mateix casset, però ens agradava, ja que d’aquesta manera tots dos podíem cantar. Amb la que tots dos gaudíem més era amb Open your eyes de Snow Patrol. L’avi dominava l’anglès perfectament, jo no tant i tot i que no sabia què volien dir aquelles paraules, cantava el fragment següent mentre ell es preparava per cantar la tornada.
"All this feels strange and untrue
And I won’t waste a minute without you
My bones ache, my skin feels cold
And I’m getting so tired and so old
The anger swells in my guts
And I sont’ fells theses slices and cuts
I want so much to open your eyes
Cos I need you to look into mine"
Després de gairebé deu minuts de trajecte, ens passàvem les tardes prenent la fresca asseguts a la pedra de davant de casa seva. Gairebé sempre ens acompanyava en Morri, el gos que m’havien regalat després de que mires "Babe el cerdito valiente" i me n’enamorés. Ni a la mama ni al papa no els hi feia gaire gràcia, però va ser l’únic que vaig posar a la carta dels reis i s’hi varen veure obligats, de fet, els reis me l’havien regalat amb la condició que en Morri visqués a casa els avis. El nom, tot i ser estrany, venia del polèmic Jim Morrison, però a l’avi i a mi ens agradava i era un dels molts secrets que compartíem. De fet, tant els meus pares com l’àvia com tothom que preguntava d’ on venia els hi fèiem creure que era de Murri.
Durant aquestes estones l’avi m’explicava moltes històries que havia viscut al llarg de la seva vida, jo l’escoltava apassionada i després li explicava què havia fet a l’escola i les meves petites batalletes. Recordo especialment una tarda que ho va canviar tot. A partir d’aquell dia res tornaria a ser el mateix, suposo que em vaig fer gran de cop encara que fos de manera involuntària.
Va ser una tarda de mitjans de juny, no recordo el dia exactament, però sé que vam estar molta estona mirant el quadern de plàstica on hi havia totes les obres d’art que havia anat pintant durant el curs.
Aquella tarda l’avi em va estar explicant aventures de quan era pescador de Palamós. Va ser allà on va aprendre bastants idiomes. Quan arribava amb la barca, després de hores i hores navegant li podien tocar dues tasques diferents. La primera podia ser descarregar el peix si era així després li quedava la tarda lliure i solia anar a la platja o bé a alguna terrassa amb la resta de pescadors a jugar a la botifarra. L’altra opció era que li toqués estar a la subhasta, aquí havia de intentar seduir a qualsevol que estigués disposat a comprar. A diferència dels altres pescadors, ell va decidir aprendre l’anglès i el francès (de manera autònoma). El cert és que va encertar en la decisió, perquè va arribar a conquistar a la major part dels turistes que s’acostaven al mercat (era l’únic que els entenia i a més tenia una gran facilitat per a la broma i fer content al client). Mica en mica cada vegada la seva parada anava venent més, suposo que degut al boca-orella dels propis turistes i durant els mesos d’estiu la presència de l’avi era bàsica si volien fer calaix.
Amb el temps, l’avi es va anar fent conegut al poble, i cada vegada depenia més del mar. Sé que això no s’entén gaire, més ben dit, només ho poden entendre els que viuen en una zona costanera. Acostumar-se a ser navegant i passar hores i hores sobre el mar fa que t’acabis convertint en un tipus especial, més sensible i potser fins i tot més solitari.
Aquella tarda l’avi em va explicar que va abandonar Palamós per amor, quan es va casar amb la iaia. Em va dir que jo havia de conèixer la Costa Brava i que em portaria per cada indret.
Va ser aquell dia que l’avi em va dir que després de pensar-s’ho molt i estar estalviant molt de temps havia decidit comprar una casa senzilleta a Llafranc. Em va dir que des d’allà començaríem a escriure el nostre Quadern de Bitàcora i que cada dia intentaríem partir cap a un petit paradís diferent.
Aquella tarda sé que me’l vaig quedar mirant al·lucinada. Em sentia com si fos el seu petit deixeble. També recordo perfectament que em va haver d’explicar més de tres vegades què era allò del "nostre Quadern de Bitàcora".
Quan l’avi els hi va explicar tant a la iaia com als pares, en el primer moment aquests es varen pensar que s’havia begut l’enteniment i van intentar convenç-
se’l perquè la revengués i recuperés tots els estalvis invertits en la nova propietat. L’avi els va demanar paciència i els va replicar que no tornessin a parlar del tema fins al primer dia de juliol, el dia en què ell ens ensenyaria la casa. A partir de llavors estaria disposat a escoltar qualsevol comentari o suggerència respecte a la seva decisió.
Durant aquells dies vaig ser l’única de casa que vaig mantenir esperances en la seva decisió, dit d’una altra manera era l’única que confiava en ell, l’única que sabia que no s’equivocava.
Recordo amb tristesa que l’endemà de que mantinguessin aquesta conversa (la que l’avi els informava d’això) ens va deixar.
Aquell matí va ser molt estrany, ja que a diferència dels altres dies em va venir a portar ell a l’escola, i em va dir que em trobaria molt a faltar, però que ho havia de fer i que algun dia li agrairia. Em va demanar que confiés en ell i em va prometre que ens veuríem aviat. Això sé que em va deixar descol·locada. Què volia dir tot allò? Què volia dir que ens veuríem aviat? Per què marxava d’aquesta manera?
Aquell dia a les cinc de la tarda no vaig sortir de la mateixa manera. Per començar ja no vaig sentir el "ves en compte Marta!!!" de la senyoreta Patrícia que cada dia m’acompanyava mentre baixava les escales. Aquell dia no tenia pressa per tornar a casa, aquell dia sabia que no m’esperava qui jo volia que m’esperés. Aquell dia em sembla que va ser el primer dia que vaig baixar els escalons d’un en un. Evidentment, aquell dia no vaig poder distingir el seu somriure al mig de la multitud, simplement perquè no hi era. Aquell dia qui m’esperava era la mama, però no era el mateix.
Estrany en mi, aquell dia vaig sortir l’última, i aquell dia no tenia ganes d’exhibicions. No estava ni per gronxadors, ni tobogans ni rodi-rodis. La mama em va abraçar i em va donar el berenar. Sé que ho feia amb tot el seu amor, però no era el mateix. Ella ho sabia i jo també.
Aquell dia quan vaig pujar al cotxe no em vaig posar les ulleres de sol ni tampoc vaig ser l’encarregada de pitxar el "play".
Només em sortien preguntes que la mama no sabia ni per on començar a contestar-me. Em va explicar que l’avi estaria fora fins al primer dia de juliol. Que s’havia proposat arreglar la casa i que la deixaria apunt per anar-hi tots. No sé perquè sabia que aquella decisió no s’havia après de la millor manera. És a dir, alguna cosa dins meu em deia que la iaia no estava contenta. Per què ella s’havia quedat aquí? Per què havia deixat que marxés d’aquesta manera? Per què no l’havia volgut acompanyar?
Cada vegada tenia més clar que la única que confiava en l’avi era jo. Que era l’única que l’entenia i que compartia les seves il·lusions. Mica en mica intuïa que l’havien deixat marxar d’aquesta manera perquè callés i perquè ell mateix s’adonés que s’havia equivocat en la seva il·lusió marina.
Li vaig demanar a la mama que em portés a Llafranc, que em deixés anar a ajudar a l’avi, que em deixés començar vacances una mica abans. Evidentment tots els meus intents van fracassar i fins i tot vaig aconseguir treure de polleguera a la mama.
Durant aquestes dues setmanes reconec que em vaig fer una mica pesada, ja que no parava de preguntar per l’avi en totes hores i que em passava els dies de morros. Tant els pares com l’àvia no sabien res d’ell. Tenia ordres de si les veïnes em preguntaven alguna cosa els contestés dient que l’avi estava cada vegada millor, que mica en mica s’anava recuperant. En un poble no queda bé que la iaia digui que l’avi ha marxat dues o tres setmanes i que l’ha "abandonat" per una casa. Suposo que amagar la veritat i dir que estava malalt dins de casa era la opció fàcil, però per què havia d’amagar la veritat? Jo no entenia res de tot allò, però no estava d’acord en haver de mentir (encara que ho feia).
Recordo que el 30 de juny, mentre estava jugant a la pedra amb en Morri va venir la iaia i em va portar una carta. Només de veure el sobre vaig saber de qui era, sabia pel color blau cel del sobre que la carta era de l’avi. De la mateixa manera que sabia que era una carta amb bones notícies.
Evidentment la meva connexió amb l’avi no va fallar. La carta deia el següent:
"Estimada Marta, saps que vaig fer una promesa i la he complert, espero que estiguis a punt per començar a escriure el nostre Quadern de Bitàcora, perquè
aquí a Llafranc ja està tot apunt. A partir del dia 1 de juliol sabràs què és i què es sent dormint a tres metres del mar. Sabràs què és despertar-te amb la brisa salada. Espero que estiguis apunt per començar aquest viatge i espero que et preparis una maleta ben gran, perquè espero passar la majoria de dies d’estiu amb tu, en Morri, la iaia i el mar."
Després de llegir aquestes línies vaig arrencar a corre i li vaig anar a ensenyar a la iaia i a la mama. Quan elles les van llegir no van tenir la mateixa il·lusió que jo, ho vaig notar en les dues cares, però ho van intentar dissimular.
Sabia que a partir d’aquell moment començava a créixer, sabia que estava apunt d’iniciar un dels estius més meravellosos de la meva vida. Sabia que passés el que passés estava a punt de viure uns mesos inoblidables.
I evidentment, així va ser. L’avi havia dissenyat el paradís perfecte on viure acompanyat de la seva gent. En els seus ulls només es podia veure felicitat.
Passaven els dies i cada vegada la meva pell estava més morena, de la mateixa manera, els cabells cada vegada eren més clars degut a les llargues estones que passava sota el sol. Els ulls blaus ressaltaven més i més i m’encantava, ja que sabia que això era el que m’assemblés a l’avi.
Cada tarda era diferent i irrepetible, no sabria quina definir com a millor, ja que totes eren especials i totes m’encantaven. Recordo perfectament les anades al petit poblet de Tamariu, on fèiem concursos a veure qui feia més bots amb les pedres a la petita platgeta; Les pujades al Far de Sant Sebastià (primer amb en Ramonet i més tard amb bici), des d’on vèiem unes vistes exquisides; La quietud i els mosaics de colors dels jardins de Cap Roig; Les aventures medievals que ens imaginàvem passejant per Peratallada i què dir de les visites a les diferents platges com Sa Tuna, Aiguafreda i Aiguablava que formen Begur?
Recordo especialment una tarda, ja era a finals d’estiu i l’avi em va dir que ja estava preparada. Aquell dia havíem d’anar de Llafranc fins a Calella, el destí no era una novetat, ja que hi anàvem sovint. El que era nou era el camí, aquell dia hi havíem d’anar per les roques i la iaia i els papes ens anirien seguint pel Camí de Ronda. Dic hi havíem d’anar perquè mai vam arribar a Calella. No recordo exactament com va anar, jo anava davant saltant, esquivant les onades i els eriçons, mirant a la gent que
pescava per allà. De cop vaig sentir un crit. Era l’avi, havia caigut, vaig recular i vaig corre ràpidament fins allà on era. No em contestava, de cop vaig veure com el papa i la mama baixaven corrent com podien. Veient les seves cares de preocupació i la desesperació de la iaia em vaig témer el pitjor.
Malauradament no m’equivocava. De fet ara, quan hi penso, tinc la sensació que l’avi ja ho veia a venir. Ja sé que ell no ho tenia tot preparat, però alguna cosa em fa pensar que intuïa que em deixava sola, o almenys això és el que vull creure.
Em va intentar preparar durant un mes com viuria amb la seva absència, em va ensenyar a lluitar pel que ell creia, em va ensenyar tots els seus recons i va passar tot un estiu amb la iaia, en Morri i jo.
Aquell estiu va ser especial, molt especial. A més, va fer que els altres estius fossin especials per a mi. No sé ben bé com ho puc dir perquè se m’entengui, però ara cada vegada que penso en Llafranc penso en l’avi, cada vegada que entro a aquella casa, la nostra casa em sento arropada per ell, sento la seva olor i la brisa del mar m’acaricia de la mateixa manera que ho feia ell.
Sé que l’avi no podrà tornar a estar aquí amb mi, però sé que cada vegada que passegi per aquests indrets el veuré, el sentiré i d’alguna manera o altra sé que em podré comunicar amb ell. Sé que ell sabrà amb qui estic pensant i sé que al mig del cel blau hi trobaré els seus ulls.
L’avi ja no hi és físicament, però jo no deixaré que el seu record s’esborri, almenys en mi. És per això que faré el que ell m’ha ensenyat. He decidit que passaré els estius a Llafranc amb els meus fills, i quan aquests tinguin fills amb els meus néts, de la mateixa manera que jo els passava amb l’avi. Així, es crearà una tradició, una cadena familiar o un record que passarà de generació a generació.
