Ell era una persona especial. Era molt sociable, però a la vegada solitari. Necessitava el seu espai vital i estar sol. No tenia problema per relacionar-se amb la gent, més aviat al contrari, ara, sempre els altres havien de fer el primer pas. Ell podia estar tranquil·lament un mes sense dir res a ningú, i de cop, aparèixer. Sí, era especialista a donar senyals de vida quan la gent menys s’ho esperava.
Era una persona tranquil·la, disposada a escoltar, però que no li agradava parlar del seu interior. Li costava molt mostrar els seus sentiments, es pot dir que vivia dins d’una muralla molt difícil de travessar. Sovint negava els seus sentiments, negava que estava malament o preocupat quan ho estava.
Ell era una persona especial. Mentia sobre com estava. Mai podré saber si ho feia per no preocupar-me o per orgull propi.
La seva cara, encara que ell no ho reconegués, era un mirall del seu interior. Tot i que al principi em costava, només de mirar-lo endevinava com estava. Només de mirar-lo podia saber si aquell dia podríem riure o no.
Ell era una persona especial perquè em sabia escoltar durant hores i hores sense dir res, només amb una petita carícia sabia que estava allà. Ell era molt oportú.
Solia desfogar tota la seva energia negativa fent esport. Allà sortia el seu instint matador, tota la seva agressivitat i tota la seva ràbia. És per això que després, era una persona dolça, tranquil·la i amable.
Les vegades que ell havia vessat llàgrimes durant els últims quatre anys, es podrien comptar amb els dits d’una mà.
Ell era una persona especial. Ell era el meu amor.