El vel

El tema del vel és complicat, molt complicat. Malauradament, posicionar-se no és fàcil, ja que hi ha moltes coses al darrera.
Sovint, quan surt el tema la majoria de gent no tarda a dir que s’ha de prohibir, que si nosaltres estiguéssim al seu país ells ho ferien… Aquest posicionament és el més fàcil i si, el més racista.
Com a país desenvolupat, europeu i cosmopolita que som crec que com a mínim, hauríem de reflexionar una mica sobre el tema.
Espanya és un país on en teoria hi ha llibertat d’opinió i d’expressió, per tant, per què s’han de prohibir els símbols religiosos per tal de no ofendre a ningú? A veure, les coses clares, què hauran de fer els hospitals de monges, les escoles concertades...? Haver d’amagar el que sents és una tonteria. On volem anar a parar, què, per exemple el dia que guanyi el Barça, la gent no es podrà posar la samarreta perquè no ofengui als pericos i els merengues?
Com ja he dit, també hi ha el cas de les monges, que per mi s’ha de contemplar. Elles porten el cap cobert i a la vegada estan mostrant obertament un clar símbol religiós. Què hem de fer amb elles, que no puguin anar als llocs públics, que no puguin estudiar?
En els instituts sovint no es deixa que la gent porti el cap cobert amb gorres, barrets... per motius d’educació, de respecte al professor. Però crec que una gorra que et puguis posar un dia, que forma part d’un look, no té res a veure amb un vel, amb una creença, amb uns ideals i amb una cultura.
Aquestes nenes es comencen a posar el vel a partir del primer dia que els hi ve la regla, són molt petites i per tant, segurament no tenen les coses molt clares. Crec però, que se’ls hi ha de permetre poder tenir estudis encara que demostrin la seva creença, els seus ideals. Penso, que al llarg dels anys, segurament quan s’acostin a la majoria d’edat podran decidir de manera més raonada si prefereixen assemblar-se més a les noies espanyoles o bé a les seves mares, àvies...
De fet, portar vel només és un símbol de religió, si prohibim el vel, perquè no prohibim els collarets i els braçalets que porten consignes religioses però cristianes? Evidentment, això ja no ens agrada tant.

Ell era una persona especial. Era molt sociable, però a la vegada solitari. Necessitava el seu espai vital i estar sol. No tenia problema per relacionar-se amb la gent, més aviat al contrari, ara, sempre els altres havien de fer el primer pas. Ell podia estar tranquil·lament un mes sense dir res a ningú, i de cop, aparèixer. Sí, era especialista a donar senyals de vida quan la gent menys s’ho esperava.
Era una persona tranquil·la, disposada a escoltar, però que no li agradava parlar del seu interior. Li costava molt mostrar els seus sentiments, es pot dir que vivia dins d’una muralla molt difícil de travessar. Sovint negava els seus sentiments, negava que estava malament o preocupat quan ho estava.
Ell era una persona especial. Mentia sobre com estava. Mai podré saber si ho feia per no preocupar-me o per orgull propi.
La seva cara, encara que ell no ho reconegués, era un mirall del seu interior. Tot i que al principi em costava, només de mirar-lo endevinava com estava. Només de mirar-lo podia saber si aquell dia podríem riure o no.
Ell era una persona especial perquè em sabia escoltar durant hores i hores sense dir res, només amb una petita carícia sabia que estava allà. Ell era molt oportú.
Solia desfogar tota la seva energia negativa fent esport. Allà sortia el seu instint matador, tota la seva agressivitat i tota la seva ràbia. És per això que després, era una persona dolça, tranquil·la i amable.
Les vegades que ell havia vessat llàgrimes durant els últims quatre anys, es podrien comptar amb els dits d’una mà.
Ell era una persona especial. Ell era el meu amor.

Joc net

L’esport mou milions de persones. Hi ha gent que el practica, mentre que hi ha gent que només gaudeix mirant-lo, escoltant-lo, llegint-lo o vivint-lo des de la grada.
Les imatges esportives són realment molt boniques, ja siguin les fotografies o els vídeos acompanyats d’una bona música. Quan em refereixo a les imatges esportives estic parlant tant dels esportistes com de l’afició.
No cal dir que el futbol és l’esport rei, per tant, aquest text anirà dedicat a ell.
L’any 2010 serà un any especialment recordat a la història del futbol. Primer, perquè és any de Mundial i perquè per primer cop es fa al continent africà. A més, també, durant aquest any el Barça de Pep Guardiola ha aconseguit ser llegendari guanyant sis dels sis títols possibles i de manera inqüestionable. Durant la temporada 2009-2010 també ha aconseguit molt bons resultats, tot i que no tan espectaculars com els de la temporada anterior. Tot això ho ha fet mitjançant la marca Barça, la marca Masia o el Jogo Bonito.
El Real Madrid, en canvi, tot i fer una molt bona temporada, no ha assolit cap dels tres títols als quals optava. Florentino, com era d’esperar i de manera bastant il·lògica ha decidit prescindir de Pelegrini per fitxar a Mourinho.
Mourinho és un home polèmic, a qui li agraden les provocacions i no té problemes per practicar l’antifutbol o el joc brut. És indiscutible però, que Mou és un molt bon entrenador i que igual que l’Estrella Damm, "allà on va triomfa". La temporada 2010-2011 s’espera calenta i molt disputada entre ambdós equips.
El que ens hem de qüestionar però, és fins a quin punt són bones aquestes provocacions. Evidentment que donen molt joc a la premsa, però he començat dient que l’esport mou masses, i el futbol també. Els esdeveniments esportius aconsegueixen cada més share televisiu, més espai a Internet, més publicitat... L’adjectiu apropiat seria que cada vegada són més mediàtics. Per tant, és lògic pensar que qualsevol gest és comentat i pot donar la volta al món. Sí, en el futbol
és tan important un gol preciós, una falta bruta, una parada estel·lar, una pífia graciosa, una declaració provocativa... qualsevol imatge pot donar la volta al món i per tant, els protagonistes n’han de ser conscients.
El futbol és seguit per molts nens, nenes, joves... Estic d’acord amb que els protagonistes (jugadors, entrenadors, àrbitres...) no han de ser qui els han d’educar, però si que són un exemple a seguir per milions de fans.
A qualsevol amant del futbol l’enamora el bon joc, els gols, el "tiqui-taca". Per tant, si no es vol fer per esportivitat, per respecte al rival, per l’afició, que es faci per respecte al propi futbol. Deixem circular la pilota, evitem el joc brut i fem que el talent i la sort decideixin qui és el millor, qui es mereix alçar el títol. I recordem que una targeta groga ben ensenyada, encara que sigui al primer minut de la primera part, pot salvar les cames a un futbolista.

L'esforç

L’esforç va molt lligat a la disciplina, a la constància i a la motivació personal.
Esforçar-se per fer alguna cosa que t’agrada és relativament fàcil, i a més si per fer això n’obtens una recompensa. De fet, això és el que jo entenc com a feina: quan fer el que t’agrada és el teu ofici i la recompensa és la satisfacció d’allò que fas i perquè no dir-ho, la remuneració salarial a final de mes.
Esforçar-se per fer alguna cosa que no t’agrada ja és més difícil. De fet, té més mèrit. Tots ens hem trobat més d’una vegada davant dels apunts de l’assignatura que no ens agrada, però els hem de estudiar, ens hem d’aprendre un mínim si volem treure’ns de sobre aquella matèria. La diferència, però, està en les ganes amb què ho fem o amb l’objectiu que ens fixem.
Volem ser mediocres i anar a pel 5? Si és així, com a mínim hauríem de mirar el 60% de la matèria, perquè hem de pensar en la Llei de Murfi, i que per tant, sempre hi pot haver la pregunta que no sabem ni per on agafar-la. Si seguim amb aquesta teoria però, ens haurem d’esforçar amb aquest 60%, ja que si volem aprovar, haurem de saber-nos-ho perfectament.
Una altra opció és anar a per nota. Tothom sap quines són les seves possibilitats i quina és la seva capacitat, però fer les coses ben fetes no té preu. No tothom pot tenir un deu, però per molts obtenir un cinc i mig en una assignatura que li costa ja li és una gran satisfacció.
Després d’un gran esforç, la sensació que se n’obté és inexplicable. Sovint la gran frase és "ha valgut la pena gastar suor i llàgrimes". Sí, és així.
La suma de l’esforç, la disciplina, la constància i la il·lusió és efectiva en un 99% dels casos. Doncs, per què no provar-la?

Cada dia esperava que fossin les cinc de la tarda. A aquesta hora em venia a buscar el meu avi matern, l’avi David, a l’escola. L’última hora era mortal, em passava molt i molt a poc a poc, ja que no parava de mirar el rellotge com avançava segon a segon. Quan per fi sonava el timbre, posava els llibres, les llibretes, l’estoig i l’agenda a la maleta, sense gaire cura, em treia la bata verda de ratlles blanques amb poc més de cinc segons i la penjava en el meu penjador. Però cada dia, abans de marxar, em topava amb el mateix conflicte. El meu penjador estava desert i en canvi a terra hi havia un mar d’anoracs tenyits per les trepitjades. Quan per fi trobava el meu, que solia estar més marró que blau, deia adéu a la senyoreta Patrícia i baixava els escalons de tres en tres mentre sentia de fons "ves en compte Marta!!!". Quan per fi creuava la porta de secretaria, sempre veia el seu somriure al mig de la multitud. Suposo que no era com el de la resta de pares, mares i avis que esperaven als meus companys. Sabia que l’avi sempre era puntual i que sempre tenia temps per veure els meus progressos, per tant, abans d’anar-li a fer una abraçada sempre el delectava amb una exhibició d’alçada en els gronxadors, de com baixar de deu maneres diferents en el tobogan més alt o de com rodar a gran velocitat en el rodi-rodi. Un cop rebia l’aprovació i a la vegada admiració de l’avi hi anava corrent i m’hi llençava a sobre. Sempre s’amagava les mans al darrera i em feia escollir entre la dreta i l’esquerra, en una de els dues sempre s’hi amagava el meu berenar. A diferència de la majoria dels meus amics de la classe jo només anava a un extraescolar, la meva mare cada any m’hi apuntava, però l’avi i jo sempre fèiem alguna trampa per saltar-me’ls fins que aconseguíem guanyar la batalla i que la mama em donés de baixa.
Pujar el seu Nissan Patrol de color platejat era sinònim de felicitat. De camí cap a casa seva tots dos ens posàvem les ulleres de sol, baixàvem la finestra i jo era l’encarregada de posar "play" a la música. Amb l’avi sempre escoltàvem el mateix casset, però ens agradava, ja que d’aquesta manera tots dos podíem cantar. Amb la que tots dos gaudíem més era amb Open your eyes de Snow Patrol. L’avi dominava l’anglès perfectament, jo no tant i tot i que no sabia què volien dir aquelles paraules, cantava el fragment següent mentre ell es preparava per cantar la tornada.
"All this feels strange and untrue
And I won’t waste a minute without you
My bones ache, my skin feels cold
And I’m getting so tired and so old
The anger swells in my guts
And I sont’ fells theses slices and cuts
I want so much to open your eyes
Cos I need you to look into mine"
Després de gairebé deu minuts de trajecte, ens passàvem les tardes prenent la fresca asseguts a la pedra de davant de casa seva. Gairebé sempre ens acompanyava en Morri, el gos que m’havien regalat després de que mires "Babe el cerdito valiente" i me n’enamorés. Ni a la mama ni al papa no els hi feia gaire gràcia, però va ser l’únic que vaig posar a la carta dels reis i s’hi varen veure obligats, de fet, els reis me l’havien regalat amb la condició que en Morri visqués a casa els avis. El nom, tot i ser estrany, venia del polèmic Jim Morrison, però a l’avi i a mi ens agradava i era un dels molts secrets que compartíem. De fet, tant els meus pares com l’àvia com tothom que preguntava d’ on venia els hi fèiem creure que era de Murri.
Durant aquestes estones l’avi m’explicava moltes històries que havia viscut al llarg de la seva vida, jo l’escoltava apassionada i després li explicava què havia fet a l’escola i les meves petites batalletes. Recordo especialment una tarda que ho va canviar tot. A partir d’aquell dia res tornaria a ser el mateix, suposo que em vaig fer gran de cop encara que fos de manera involuntària.
Va ser una tarda de mitjans de juny, no recordo el dia exactament, però sé que vam estar molta estona mirant el quadern de plàstica on hi havia totes les obres d’art que havia anat pintant durant el curs.
Aquella tarda l’avi em va estar explicant aventures de quan era pescador de Palamós. Va ser allà on va aprendre bastants idiomes. Quan arribava amb la barca, després de hores i hores navegant li podien tocar dues tasques diferents. La primera podia ser descarregar el peix si era així després li quedava la tarda lliure i solia anar a la platja o bé a alguna terrassa amb la resta de pescadors a jugar a la botifarra. L’altra opció era que li toqués estar a la subhasta, aquí havia de intentar seduir a qualsevol que estigués disposat a comprar. A diferència dels altres pescadors, ell va decidir aprendre l’anglès i el francès (de manera autònoma). El cert és que va encertar en la decisió, perquè va arribar a conquistar a la major part dels turistes que s’acostaven al mercat (era l’únic que els entenia i a més tenia una gran facilitat per a la broma i fer content al client). Mica en mica cada vegada la seva parada anava venent més, suposo que degut al boca-orella dels propis turistes i durant els mesos d’estiu la presència de l’avi era bàsica si volien fer calaix.
Amb el temps, l’avi es va anar fent conegut al poble, i cada vegada depenia més del mar. Sé que això no s’entén gaire, més ben dit, només ho poden entendre els que viuen en una zona costanera. Acostumar-se a ser navegant i passar hores i hores sobre el mar fa que t’acabis convertint en un tipus especial, més sensible i potser fins i tot més solitari.
Aquella tarda l’avi em va explicar que va abandonar Palamós per amor, quan es va casar amb la iaia. Em va dir que jo havia de conèixer la Costa Brava i que em portaria per cada indret.
Va ser aquell dia que l’avi em va dir que després de pensar-s’ho molt i estar estalviant molt de temps havia decidit comprar una casa senzilleta a Llafranc. Em va dir que des d’allà començaríem a escriure el nostre Quadern de Bitàcora i que cada dia intentaríem partir cap a un petit paradís diferent.
Aquella tarda sé que me’l vaig quedar mirant al·lucinada. Em sentia com si fos el seu petit deixeble. També recordo perfectament que em va haver d’explicar més de tres vegades què era allò del "nostre Quadern de Bitàcora".
Quan l’avi els hi va explicar tant a la iaia com als pares, en el primer moment aquests es varen pensar que s’havia begut l’enteniment i van intentar convenç-
se’l perquè la revengués i recuperés tots els estalvis invertits en la nova propietat. L’avi els va demanar paciència i els va replicar que no tornessin a parlar del tema fins al primer dia de juliol, el dia en què ell ens ensenyaria la casa. A partir de llavors estaria disposat a escoltar qualsevol comentari o suggerència respecte a la seva decisió.
Durant aquells dies vaig ser l’única de casa que vaig mantenir esperances en la seva decisió, dit d’una altra manera era l’única que confiava en ell, l’única que sabia que no s’equivocava.
Recordo amb tristesa que l’endemà de que mantinguessin aquesta conversa (la que l’avi els informava d’això) ens va deixar.
Aquell matí va ser molt estrany, ja que a diferència dels altres dies em va venir a portar ell a l’escola, i em va dir que em trobaria molt a faltar, però que ho havia de fer i que algun dia li agrairia. Em va demanar que confiés en ell i em va prometre que ens veuríem aviat. Això sé que em va deixar descol·locada. Què volia dir tot allò? Què volia dir que ens veuríem aviat? Per què marxava d’aquesta manera?
Aquell dia a les cinc de la tarda no vaig sortir de la mateixa manera. Per començar ja no vaig sentir el "ves en compte Marta!!!" de la senyoreta Patrícia que cada dia m’acompanyava mentre baixava les escales. Aquell dia no tenia pressa per tornar a casa, aquell dia sabia que no m’esperava qui jo volia que m’esperés. Aquell dia em sembla que va ser el primer dia que vaig baixar els escalons d’un en un. Evidentment, aquell dia no vaig poder distingir el seu somriure al mig de la multitud, simplement perquè no hi era. Aquell dia qui m’esperava era la mama, però no era el mateix.
Estrany en mi, aquell dia vaig sortir l’última, i aquell dia no tenia ganes d’exhibicions. No estava ni per gronxadors, ni tobogans ni rodi-rodis. La mama em va abraçar i em va donar el berenar. Sé que ho feia amb tot el seu amor, però no era el mateix. Ella ho sabia i jo també.
Aquell dia quan vaig pujar al cotxe no em vaig posar les ulleres de sol ni tampoc vaig ser l’encarregada de pitxar el "play".
Només em sortien preguntes que la mama no sabia ni per on començar a contestar-me. Em va explicar que l’avi estaria fora fins al primer dia de juliol. Que s’havia proposat arreglar la casa i que la deixaria apunt per anar-hi tots. No sé perquè sabia que aquella decisió no s’havia après de la millor manera. És a dir, alguna cosa dins meu em deia que la iaia no estava contenta. Per què ella s’havia quedat aquí? Per què havia deixat que marxés d’aquesta manera? Per què no l’havia volgut acompanyar?
Cada vegada tenia més clar que la única que confiava en l’avi era jo. Que era l’única que l’entenia i que compartia les seves il·lusions. Mica en mica intuïa que l’havien deixat marxar d’aquesta manera perquè callés i perquè ell mateix s’adonés que s’havia equivocat en la seva il·lusió marina.
Li vaig demanar a la mama que em portés a Llafranc, que em deixés anar a ajudar a l’avi, que em deixés començar vacances una mica abans. Evidentment tots els meus intents van fracassar i fins i tot vaig aconseguir treure de polleguera a la mama.
Durant aquestes dues setmanes reconec que em vaig fer una mica pesada, ja que no parava de preguntar per l’avi en totes hores i que em passava els dies de morros. Tant els pares com l’àvia no sabien res d’ell. Tenia ordres de si les veïnes em preguntaven alguna cosa els contestés dient que l’avi estava cada vegada millor, que mica en mica s’anava recuperant. En un poble no queda bé que la iaia digui que l’avi ha marxat dues o tres setmanes i que l’ha "abandonat" per una casa. Suposo que amagar la veritat i dir que estava malalt dins de casa era la opció fàcil, però per què havia d’amagar la veritat? Jo no entenia res de tot allò, però no estava d’acord en haver de mentir (encara que ho feia).
Recordo que el 30 de juny, mentre estava jugant a la pedra amb en Morri va venir la iaia i em va portar una carta. Només de veure el sobre vaig saber de qui era, sabia pel color blau cel del sobre que la carta era de l’avi. De la mateixa manera que sabia que era una carta amb bones notícies.
Evidentment la meva connexió amb l’avi no va fallar. La carta deia el següent:
"Estimada Marta, saps que vaig fer una promesa i la he complert, espero que estiguis a punt per començar a escriure el nostre Quadern de Bitàcora, perquè
aquí a Llafranc ja està tot apunt. A partir del dia 1 de juliol sabràs què és i què es sent dormint a tres metres del mar. Sabràs què és despertar-te amb la brisa salada. Espero que estiguis apunt per començar aquest viatge i espero que et preparis una maleta ben gran, perquè espero passar la majoria de dies d’estiu amb tu, en Morri, la iaia i el mar."
Després de llegir aquestes línies vaig arrencar a corre i li vaig anar a ensenyar a la iaia i a la mama. Quan elles les van llegir no van tenir la mateixa il·lusió que jo, ho vaig notar en les dues cares, però ho van intentar dissimular.
Sabia que a partir d’aquell moment començava a créixer, sabia que estava apunt d’iniciar un dels estius més meravellosos de la meva vida. Sabia que passés el que passés estava a punt de viure uns mesos inoblidables.

I evidentment, així va ser. L’avi havia dissenyat el paradís perfecte on viure acompanyat de la seva gent. En els seus ulls només es podia veure felicitat.
Passaven els dies i cada vegada la meva pell estava més morena, de la mateixa manera, els cabells cada vegada eren més clars degut a les llargues estones que passava sota el sol. Els ulls blaus ressaltaven més i més i m’encantava, ja que sabia que això era el que m’assemblés a l’avi.
Cada tarda era diferent i irrepetible, no sabria quina definir com a millor, ja que totes eren especials i totes m’encantaven. Recordo perfectament les anades al petit poblet de Tamariu, on fèiem concursos a veure qui feia més bots amb les pedres a la petita platgeta; Les pujades al Far de Sant Sebastià (primer amb en Ramonet i més tard amb bici), des d’on vèiem unes vistes exquisides; La quietud i els mosaics de colors dels jardins de Cap Roig; Les aventures medievals que ens imaginàvem passejant per Peratallada i què dir de les visites a les diferents platges com Sa Tuna, Aiguafreda i Aiguablava que formen Begur?
Recordo especialment una tarda, ja era a finals d’estiu i l’avi em va dir que ja estava preparada. Aquell dia havíem d’anar de Llafranc fins a Calella, el destí no era una novetat, ja que hi anàvem sovint. El que era nou era el camí, aquell dia hi havíem d’anar per les roques i la iaia i els papes ens anirien seguint pel Camí de Ronda. Dic hi havíem d’anar perquè mai vam arribar a Calella. No recordo exactament com va anar, jo anava davant saltant, esquivant les onades i els eriçons, mirant a la gent que
pescava per allà. De cop vaig sentir un crit. Era l’avi, havia caigut, vaig recular i vaig corre ràpidament fins allà on era. No em contestava, de cop vaig veure com el papa i la mama baixaven corrent com podien. Veient les seves cares de preocupació i la desesperació de la iaia em vaig témer el pitjor.
Malauradament no m’equivocava. De fet ara, quan hi penso, tinc la sensació que l’avi ja ho veia a venir. Ja sé que ell no ho tenia tot preparat, però alguna cosa em fa pensar que intuïa que em deixava sola, o almenys això és el que vull creure.
Em va intentar preparar durant un mes com viuria amb la seva absència, em va ensenyar a lluitar pel que ell creia, em va ensenyar tots els seus recons i va passar tot un estiu amb la iaia, en Morri i jo.
Aquell estiu va ser especial, molt especial. A més, va fer que els altres estius fossin especials per a mi. No sé ben bé com ho puc dir perquè se m’entengui, però ara cada vegada que penso en Llafranc penso en l’avi, cada vegada que entro a aquella casa, la nostra casa em sento arropada per ell, sento la seva olor i la brisa del mar m’acaricia de la mateixa manera que ho feia ell.
Sé que l’avi no podrà tornar a estar aquí amb mi, però sé que cada vegada que passegi per aquests indrets el veuré, el sentiré i d’alguna manera o altra sé que em podré comunicar amb ell. Sé que ell sabrà amb qui estic pensant i sé que al mig del cel blau hi trobaré els seus ulls.
L’avi ja no hi és físicament, però jo no deixaré que el seu record s’esborri, almenys en mi. És per això que faré el que ell m’ha ensenyat. He decidit que passaré els estius a Llafranc amb els meus fills, i quan aquests tinguin fills amb els meus néts, de la mateixa manera que jo els passava amb l’avi. Així, es crearà una tradició, una cadena familiar o un record que passarà de generació a generació.

autodescripció

Tinc la cara força curiosa, i el meu gran tret característic són els ulls. Sí, tinc els ulls grans i blaus, molt blaus. A més, durant l’any estic bastant morena, però a l’estiu quan la pell es posa gairebé del mateix color que la xocolata amb llet, encara impressionen més. El nas no és ni molt gran ni molt petit i una mica aixecat. Els meus llavis són bastant carnosos o com es diu popularment, petoners. Tot i que mai no he portat ferros, tinc les dents ben posades. Una altra cosa que crida l’atenció de la meva cara són els pòmuls, que crec que es podrien descriure com a prominents. Tinc el cabell força llarg, estirat, escalat i del color de la palla, però hi porto alguns reflexos més daurats. Fa relativament poc que porto serrell, però a l’estiu, amb la calor, me l’acostumo a posar enrere i recollit.
La resta del meu cos la puc descriure com a gairebé un metre setanta d’alçada i unes mesures bastant normals tot i no ser prima.
El meu caràcter és fort, però a la vegada fàcil de dominar. Sóc una persona bastant transparent, és a dir, la meva cara reflecteix perfectament el meu estat d’ànim. També puc dir que sóc riallera, capritxosa, bromista, exigent i poc conformista. Encara que em considero una noia treballadora, manetes i tossuda, tinc un enemic que és la mandra i que més d’una vegada em guanya.
No m’agrada gaire parlar de mi i alhora em costa força, per tant el millor consell que et puc donar és que si vols saber més coses, em coneguis.

Descripció

Cada vegada que el mirava, els meus ulls no podien evitar enfocar en la mateixa direcció. Uns ulls grans, inquiets i de color maragda aconseguien centrar tota la meva atenció. Al llarg de la meva vida havia conegut moltes persones, però ningú no havia aconseguit expressar-me tant amb una simple mirada. Eren uns ulls enamoradissos i que ressaltaven enmig de la seva pell bruna. Les llargues vacances d’estiu quedaven evidents en el seu color. A més, enmig del seu cabell castany es deixaven entreveure alguns reflexos més clars que donaven a entendre el molt que li agradava la platja.
La seva boca només m’incitava desig. Tenia les dents de color marfil i molt ben posades i els seus llavis...Els seus llavis gruixuts i carnosos es movien sensualment cada vegada que parlava. El nas encaixava a la perfecció amb la resta del seu rostre, ja que no era ni molt gran ni molt petit, era tan sols ideal.
El coll era força gruixut, però de llargada totalment proporcionada en el conjunt. Això ja donava a entendre la resta del seu cos. Sí, li encantava l’esport i és per aquest motiu que el cos estava completament fibrat.
Una altra part que m’apassionava eren les seves mans. Tenia els dits llargs i bastant prims, cada vegada que em tocaven sentia un pessigolleig inigualable. A més, acariciar les seves mans, igual que la seva panxa era igual que tocar seda. La seva pell era fina, hidratada i gairebé sense cap pèl, cosa que produïa una sensació única.
Cada vegada que el mirava em venien a la ment imatges de les estàtues gregues. Era un cos perfecte i que complia les mesures estipulades en El David de Miquel Àngel.

Aquesta Setmana Santa he tingut la sort de poder anar a visitar la ciutat de Pamplona i anar a passar un parell de dies a Cadaqués (un dels pobles més bonics de Catalunya).
Si he de triar una ciutat per descriure allà on he passat les vacances, però, em quedo amb Banyoles. Suposo que és perquè com es sol dir: “com a casa no hi ha enlloc”.
Banyoles és la capital de comarca d’ El Pla de l’Estany (província de Girona). Això fa que fa que estigui situada al nord-est de Catalunya, a mig camí de la Costa Brava i dels Pirineus, formant un triangle de poblacions i indrets de gran interès històric i paisatgístic. Situada a uns 15 km de Girona i a uns 120 de Barcelona, fa que tingui fàcil accés a aeroports, universitats i a la gran diversitat de serveis que ofereixen les gran ciutats.
La ciutat de Banyoles està ubicada a la riba oriental de l’Estany que porta el mateix nom, sobre la cota de 175 metres sobre el nivell del mar. Està situada al límit més oriental del Sistema Transversal Català, al mig d’una depressió natural que té el seu origen en la conca lacustre. Banyoles queda flanquejada al nord pels blocs abruptes de la Mare de Déu del Món i a ponent per la serra de Rocacorba. La plana està envoltada de serralades, excepte pel sud que s’obre la plana de Cornellà del Terri en direcció a Girona ciutat.
El terme municipal de Banyoles és petit, amb una superfície de 10,89 km², i queda envoltat pels municipis de Porqueres i Fontcoberta. Tot i això, quan passeges els carrers de la ciutat i pel barri vell no es té una sensació de que la densitat de població sigui elevada, ja que hi ha moltes mes cases que no pas blocs de pisos.
Banyoles és una ciutat d’uns divuit mil habitants aproximadament, per tant una mida que la fa una ciutat petita, on es pot arribar caminat a gairebé tot arreu i on tothom es coneix. Per tant, es pot dir que Banyoles encara es troba a un entre mig de poble i ciutat.
El meravellós Estany és l’origen i el principal signe d’identitat de la ciutat de Banyoles. Juntament amb la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la península ibèrica i un espai únic d’un gran valor geològic, ecològic, paisatgístic i cultural. Així mateix, l’Ajuntament de Banyoles i la seva societat civil en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.
L'Estany de Banyoles és d’origen tectònic i càrstic i es va formar en època quaternària (fa 250.000 anys).
El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre el nivell actual.
A la vora de l’Estany, entre el paratge dels Desmais i la Caseta de Fusta, hi ha, a la riba i dins l’aigua, unes construccions emblemàtiques: són les pesqueres.
Les pesqueres de l’Estany de Banyoles són unes petites construccions aixecades a la riba est de l’Estany, a la banda de ciutat. Totes elles reben un nom particular. La seva construcció va iniciar-se a mitjan del segle XIX i es va allargar fins a l’any 1931, quan l’Ajuntament va prohibir-ne l’edificació de noves. De totes maneres, al llarg del temps s’han anat reformant i condicionant, seguint estils diversos, fins als anys seixanta del segle XX.
El paratge dels Desmais, situat prop de l'Estanyol del Vilar, és un dels espais més romàntics i peculiars de l'Estany. Els seus arbres bucòlics, amb les seves branques llargues, torçades i caigudes fins tocar l'aigua (com si estiguessin "desmaiats"), li configuren un to poètic, dionisíac com diria l'il·lustre mossèn Constans. Altres espais romàntics són les grans quantitats de palanques i miradors des d’ on es pot observar l’Estany i la quietud de la natura.
Una altre de les característiques de l’Estany és la gran diversitat d’esports que s’hi practiquen tan dins com als voltants. Cada dia són molts els banyolins que fan la volta (uns gairebé 7 km) caminat, corrents o amb bicicleta. A més, dins de l’estany es practiquen tant el rem com el piragüisme i fins i tot la natació. A més, als voltants de l’Estany hi ha el Parc de la Draga, on hi ha un velòdrom i el poliesportiu (on s’hi practica bàsquet, handbol, hoquei, futbol sala i taekwondo entre d’altres esports). A més, davant de l’Estany també hi ha el Club Natació Banyoles, el Centre d’alt rendiment de rem, el Club Tennis Banyoles i el Camp Nou del Club Deportiu Banyoles. Per tant, doncs, es pot afirmar que Banyoles cada vegada està més preparada a ser una ciutat per i per a l’esport.
Banyoles i concretament l’Estany, crec que és un indret de Catalunya que s’ha d’anar a visitar. L’època de l’any no importa, ja que a cada estació l’Estany està diferent i té els seus encants. Durant l’ hivern es poden observar els tons freds, ja que l’aigua és gairebé blau fosc. A la primavera en canvi, s’hi poden veure molts animals (sobretot ànecs de forces espècies diferents) i domina sobretot la tonalitat de verds. A l’estiu, en canvi els ànecs són substituïts per persones, ja que pels banyolins és habitual banyar-se i prendre el sol i a la tardor, els plataners del costat de l’estany cobreixen els camis amb les fulles de tonalitats taronges, grogues i marrons.

Banyoles és Banyoles, no té més i per poder valorar-ne l’encant s’ha de veure.

R10

Ronalo de Assis Moreira, o més conegut com a Ronaldinho, és un jugador de futbol d'origen brasiler. Als 30 anys i després de pasar pel Gremio de Porto Alegre, el País Saint-Gairmint i triomfar en el Barça, és jugador del Milan.

Ronaldinho es un noi d'un metre vuitanta d'alçada, cosa que el a ser un futbolista alt, potent i fort. La seva posició habitual és de mitja punta o extrem esquerra, tot i que també pot jugar de fals davanter centre. El seu joc es caracteritza sobretot per la velocitat, la increïble tècnica (gràcies a la seva experèincia en el futbol sala quan era petit), el potent xut (tant de falta com per finalitzar jugades), els regats i les innumerables bicicletes que trenquen la cintura a qualsevol defensa. Ronaldinho és un jugador important, ell ho sap i és per això que és clau en qualsevol partit important. Això va quedar lar el dia que va posar en peu el Bernàveu durant un Madrid-Barça gravat a la retina de qualsevol amant del futbol (per posar un exemple de molts).

Físicamnt el seu gran tret característic és el seu somriure, i perquè no dir-ho, les dents sortides i mal posades. Tot i no ser un noi gaire guapo, la seva alegria, els seus ulls de color carbó i el seu carism el fan ser especial.

Ronaldinho és un noi senzill, simpàtic i que del no res ha arribat a la glòra amb poc més de 25 anys. No es pot parlar d'un tema d'autoconfiança, i de vagància, però és evident que el seu entorn l'han portat pel al camí i que cada vegada té menys potència, menys velocitat i més sobrepes. És per això que actualment molts aficionats del futbol diuen que està acabat, qe ja no és el ue era.

El que és cert i indiscutible és que Ronaldinho ha marcat un abans i un després en el món del futbol i sobretot en la història del Barça.

Suposo que que d'aquí ve el meu carinyo i respecte especial. Ronaldinho se'l mareix.

Nadal

A principis de desembre una il·lusió especial es deixa etreveure als ulls dels nens. S'acosta el Nadal i això es nota. Tots els carrers estan il·luminats, i sovint un pot passejar seguint el ritme de melodies nadalenques. Els carrers estan plens de gent, i a les botigues s'hi respira un aire especia. Tot i quefa fred, o fa mandra abrigar-te per sortir al carrer. S'acosta el Nadal i el bon ambient es percep.

S'acosta el Nadal i això es nota. A casa, cada vegada que engueguem el televisor ens envaeixen els anuncis de joguines, perfums i menjars exquisits.

Avui és un dia especial,comencen les vacances i això és sinònim que decorarem la casa. Nosaltres no som de posar moltes coses, ja que preferim la simplicitat a les grans parafernàlis. Com cada any, ens pose a muntar l'arbre a la sala d'estar. És un típic avet d'uns dosmetres de plàstic. El cert és que fa molts anys que e tenim, erò suposo que no el cnviem perquè és un símbol de casa. Dit d'una altra manera, cada vegada que miro l'avet em venen el cap molts records de la meva infàcia.

Cada any és la mateixa rutina. La meva mare posa música i es posa a penjar les diferents postals nadalenques a la paret de sobre la llar de foc. A mi em toca treure l'arbre de la capsa, muntar-lo i començar-lo a decorar amb les boles (totes del mateix color marfil), les cintes... Al meu germà litoca desenredar els llums, comprovar que vagin i després, posar-los a l'arbre. Mentrestant, el meu pare està posant bombetes blanques a l'olivera de l'entrada de casa.

Quan tots hem acaba arriba e moment més important, jo poso l'estrella a la punta de l'arbre, el meu ermà endolla els llums i el meu pare posa el tió sota i la meva mareagafa el Sant Josep, la Verge Maria i el Nen Jesús fets de fang i els posa entre el tió i l'arbre.

Tot i que ja som grans, aquest és un moment que repetim cada any, un moment de nosaltres quatre que ens uniex i que crec que, en certa manera, és necessari.

Ara mateix no em puc imaginar un Nadal sense aquest moment, ja que això significa qe estant prop meu i que d'alguna manera, el temps no passa. S'acosta el Nadal i això es nota.

Quan una persona pren una decisió sempre ha de plantejar-se els punts positius i els negatius i més, si es tracta de decantar el teu futur clarament cap a un costat o cap a un altre.
Jo he apostat per la comunicació audiovisual, puc guanyar o perdre, i en sóc bastant conscient. Cada vegada, en el món en què vivim, és més difícil acabar una carrera i trobar una feina segura. Més aviat, és pot dir que això és una utopia i no pas una realitat. En el meu cas, a més he d’estar preparada per assimilar el futur i els canvis constants. Ja sé que el món evoluciona i que amb el pas dels anys les coses van millorant, però sé que en aquest món s’exigeix un reciclatge constant. Amb això vull dir que cada dia és diferent a l’anterior, i que cada dia el públic o l’audiència demana que se’ls expliqui el què és nou i d’una manera nova.
Evidentment, la manera de comunicar actual no té res a veure amb quan es va inventar la impremta durant la Revolució Industrial. Això ho veu tothom a simple vista. El que no es veu tant i no s’hi presta tanta atenció és la diferència evident en com es transmetia la informació només uns cinc anys enrere. Amb l’aparició de la televisió, van ser molts els que al principi posaven en dubte aquell nou mitjà, però també van ser molts els que no varen tardar gaire en afirmar que la ràdio com a mitjà de comunicació acabaria morint. Això és el que ara està passant amb la premsa. Internet com a mitjà de comunicació ha provocat un gran canvi en la manera de distribuir la informació i arribar al receptor, i actualment són molts els que posen en dubte l’existència dels diaris d’aquí a dues o tres dècades. A part de si es perd o no el mitjà, el que canviarà i molt -i de fet ja ha canviat- és la manera com es treballa.
Internet va molt bé a les empreses perquè no té fronteres, és a dir, invertint el mateix pressupost el producte arriba arreu. D’altra banda, també té l’avantatge que és un mitjà immediat, és a dir, constantment està explicant el present, però a més posa a disposició de l’espectador tot el passat mitjançant hemeroteques, per exemple. Un altre punt positiu que crec que té el web és que ara el públic passa a ser actiu. Això, cal matisar que depèn bastant de cada mitjà i de com l’empresa planteja el paper que té el consumidor dins del web, però en la majoria de pàgines de diaris hi ha concursos de fotografies, diferents blogs i fins i tot els lectors poden opinar sobre gairebé totes les notícies.
A més, una novetat molt positiva que ofereix Internet, és que en cada moment es sap quantes persones han visitat el web i a més, quanta estona han estat llegint-hi la informació i fins i tot saber quantes notícies i quines ha consultat el mateix usuari. Això per a les empreses és molt positiu, ja que tenen informació real sobre el que els interessa als seus consumidors i a més en certa manera controlen a tothom qui els visita.
D’altra banda, Internet té el problema de la gratuïtat. Jo estic d’acord en què la informació és un dret que tenen els ciutadans, però són molt pocs professionals els qui ofereixen els seus serveis i coneixements de manera gratuïta. Amb això no estic dient que els professionals treballin per amor a l’art sense estar remunerats a final de mes, ja que les empreses es financen mitjançant la publicitat. Crec, però, que si tothom pensés això estaria d’acord en subscriure’s a un mitjà determinat o que per exemple, tu poguessis visitar el web d’un diari, però veient només la informació del dia anterior. Ja sé que això ara pot sonar una mica descabellat i que Internet deixaria de tenir la immediatesa que el dota, però en la societat en què vivim, on el capital és tan important, no entenc com la informació pot ser gratuïta i per exemple altres béns i serveis es fan pagar tan cars.
Suposo que això no tardarà molt a portar-se a terme, ja que si en un web apareix molta publicitat l’usuari també s’acaba queixant o fins i tot cansant del lloc. És per això, que penso que no seria tan negatiu pagar un tant mensualment o anualment i disposar d’informació al web sense publicitat.
Crec que tot just som al principi de l’era digital, i que par tant, hi ha moltes coses que s’han d’acabar de replantejar. Un cop tot estigui ben estudiat i implantat, la feina de l’informador canviarà i molt, ja que penso que almenys en els webs no hi haurà molta diferència si estàs visitant un mitjà radiofònic, un televisiu o un pròpiament escrit. Com he dit, tot just estem al principi i per tant, s’ha de tenir paciència, estar preparat pels canvis i no precipitar-se a ser negatius.
Amb tants canvis i tan ràpids, ara mateix no és cap disbarat que un estudiant de periodisme es pregunti què és realment el periodisme, en què es basa i com s’aplica en el món real. Sincerament, penso que cada vegada s’exigeix més talent, més domini sobre tots els mitjans i alhora hi ha més pressió.